Gattaca

La pel·lícula Gattaca planteja qüestions relacionades amb el poder que atorga la possessió d’informació i els límits de la legitimitat pel que fa la seva utilització.

La privacitat de les persones a Gattaca no existeix, els alts càrrecs posseeixen tota la informació possible sobre els seus treballadors, la qual cosa els dóna poder i un control total sobre ells. Actualment, el control de la informació no tan sols és dels mitjans de comunicació sinó també de les persones o col·lectius que pertanyen a les classes dominants (polítics, empresaris, alts funcionaris...). Un exemple per tal d’aclarir aquest punt seria el cas d’un directiu d’una empresa que, obtenint informació secreta sobre una altra empresa, podrà dominar-la i controlar-la seguint els seus interessos, ja que aquesta no voldrà que la informació surti a la llum.

També es qüestiona el tema de les jerarquies socials. A la societat que reflexa la pel·lícula és la genètica la que determina a quina classe social es pertany, no hi ha distinció entre color de la pell, ni estatus social, ni sexe, etc. S’és vàlid o “no-vàlid” en funció de si els trets físics i psíquics han estat seleccionats genèticament o si es determinen segons l’atzar, respectivament. Són aquests últims el grup marginat de la societat. És per això que, en el futur de la pel·lícula, els pares deixen de tenir “fills de Déu” i opten per seleccionar qualitats físiques bàsiques, com el color dels ulls i del cabell, i qualitats psíquiques per tal d’assegurar la seva intel·ligència i el seu potencial de supervivència.

Actualment, però, les discriminacions es produeixen per altres factors: l’edat, deficiències físiques o psíquiques, la raça, etc. Els valors en els processos d’exclusió social actuals no són producte de les qualitats individuals ni del potencial intel·lectual, sinó que l’element que determina la configuració de les jerarquies socials és el poder adquisitiu.

Caràtula de la pel·lícula Gattaca

Els mitjans de comunicació són considerats un element habitual en la societat moderna actual. El seu rol i importància a la vida de les persones durant la història ha incrementat notòriament. En el món actual, es desenvolupa una gran revolució tecnològica al voltant d'ells amb el propòsit d'accedir als mitjans més sofisticats amb què compta la humanitat. En aquest sentit, s'han convertit en els principals impulsors de circulació de coneixements de la població. El ciutadà actual conviu amb ells i els té com a punt fonamental de referència. Així doncs, la gent parla del que parlen la televisió, la ràdio, la premsa o Internet, i acostuma a ignorar els esdeveniments reals, succeïts més enllà d'un entorn proper, que no han merescut la qualificació de noticiables.

La informació és una condició bàsica per a una societat lliure. D'una banda, una persona desinformada és incapaç de prendre les decisions adequades en els diferents àmbits de la vida, però la informació de què es nodreix ha de ser qualitativa i no quantitativa. De vegades, la població rep tanta informació que és incapaç de reconèixer quina és vertadera i quina no. És en aquesta situació quan el receptor d’aquest enorme flux informatiu no té la capacitat suficient per assimilar, processar i analitzar tot el material que se li ofereix, i és incapaç d’adonar-se que no sap el què creu que sap. Les múltiples avantatges que ofereixen els mitjans de comunicació es poden convertir en greus inconvenients si no són utilitzats correctament, fent ús de manipulacions ideològiques o rumors.

El dret de la intimitat de les persones va disminuint poc a poc a la vegada que augmenta el control sobre elles. Si s’observen llocs públics o privats, actualment molts tenen càmeres de seguretat que graven les 24 hores del dia per tal d’assegurar la seguretat dels ciutadans. Anys enrere, el control no era tal, però amb l’ajuda de les tecnologies, les amenaces i pors, poc a poc el control està envaint la nostra intimitat. Un clar exemple és el de les xarxes socials, on la intimitat es veu força vulnerada. Els individus posen part de la seva vida a disposició de la comunitat; però no tota. La població acostuma a posar a disposició de la societat la seva cara més positiva. Aquells aspectes negatius o més personals s’intenten ocultar darrere màscares i somriures buits. Així doncs, tothom acaba mostrant allò que creu que l’altra persona valorarà al conèixer-lo. Relacionar-nos amb altres persones ens enriqueix a nosaltres mateixos, però res seria així si ja ho sabéssim tot d’elles. A Gattaca amb una sola gota de sang, una pestanya o un cabell es coneix el perfil d’una persona; això fa que es tinguin menys ganes d’experimentar i de relacionar-se amb els altres. Potser per això al futur que planteja Gattaca la societat és freda, calculadora, racional i reservada.

La pel·lícula planteja una situació en què els pares conceben els seus fills per mitjà de la fecundació in vitro, és a dir, aquella que té lloc fora del cos de la mare. El progrés científic fa possible la tria de les característiques físiques i psicològiques de la futura criatura mitjançant un seguit de proves que determinen les qualitats i, fins i tot, el seu potencial de supervivència.

És en aquest punt on apareix el debat ètic sobre la selecció dels embrions, futurs individus d'una societat, segons les seves qualitats més òptimes. La gran quantitat d'informació que ofereix actualment la ciència permet la selecció d'allò més saludable per tal de crear un individu “digne”, però aquesta és una idea fàcilment associable amb “la raça pura” i els “individus superiors” que tants problemes han suposat per a la humanitat al llarg dels últims anys. A la pel·lícula, a causa del gran control i pressió social, les millors empreses, per exemple, volen a les millors persones. S’ha de ser una d’elles per entrar a treballar-hi i això fa que s’aconsegueixi prestigi social.

Els protagonistes de la pel·lícula, Uma Thurman i Ethan Hawke

A més a més, existeix el dilema de quin és l’inici de la vida d'un ésser humà: la fecundació o el naixement? La tria d'unes qualitats en detriment d'unes altres pot representar una enorme influència sobre la futura persona. Tot i que des que naixem la societat ens influeix en les nostres decisions i comportament, la influència més gran que es pot exercir sobre nosaltres és la de determinar com hem de ser, com un patró perfecte determinat pel control social. Ningú pot decidir per nosaltres el que podem fer o el que “hem de ser” i el que no. Però la pel·lícula bé demostra que no es poden tancar les portes abans d’hora i que amb esforç i ganes podem assolir els nostres objectius. Cap institució política té el dret a definir-nos amb un patró i limitar la nostra llibertat.

Malaurada o benauradament, el progrés científic no s'atura aquí. Gattaca està ambientada en el futur, però potser aquest no és tant llunyà com ens pensem. Aquests mecanismes de creació artificial ja existeixen actualment, i és qüestió de temps que es perfeccionin i es comencin a practicar a molts centres mèdics del món. Quan això passi, és possible que no hi hagi aturador perquè, per a molts, pot representar el compliment del somni de la perfecció humana, d'una societat formada per individus plenament qualificats i amb un salut òptima, en la qual triomfaran els “vàlids” en detriment dels “invàlids”, com en la teoria del “govern dels millors” de Plató o la “raça pura” d'Adolf Hitler. És possible que, llavors, ens costi adonar-nos que el que s'ha creat no és res més que una societat artificial i ideològicament vulnerable, ja que ha estat determinada per uns patrons que els individus no han escollit lliurement.

En conclusió, pel que fa als mitjans de comunicació, si actualment estan tant a l’abast de tothom, en un futur és possible que la informació encara sigui més pròxima a la població i, per tant, condicioni encara més les nostres decisions. Els professionals tenen el deure de seguir informant però també tenen la responsabilitat de gestionar bé la informació i evitar les confusions i els enganys, que manipulen subtilment a la població actual. Cadascú hauria de seguir cultivant el seu propi criteri al marge de les possibles influències de l’evolució dels mitjans i de la ciència, sense oblidar que, per sobre de tot, som persones humanes.